Si Ray Bradbury no hagués estat un terrible enamorat dels llibres, probablement mai no hauria escrit una novel·la com Fahrenheit 451. Ell mateix explica, a l'epíleg de la novel·la, que quan l'estava escrivint, al soterrani d’una biblioteca, amb una màquina d’escriure que funcionava amb monedes de deu centaus, dedicava una part del temps a passejar per la biblioteca; tocava els llibres, els mirava i remirava, es delia per tots aquells llibres. Els estimava.
Ara que començareu a llegir Fahrenheit 451, entendreu l'amor que es pot arribar a sentir pels llibres. També podreu entendre com, en un món insensible, autoritari i alienador, la lectura pot ser un delicte. Podreu comprendre per què els homes han arribat a cremar els llibres, no només en la ficció, sinó en la realitat, i al llarg de tota la història; com, en una societat controlada, el fet de deixar de llegir facilita la manipulació de la població.
Llegir ens fa lliures; per això, en molts moments de la història, llegir segons quins llibres ha estat castigat, fins a pena de presó.
Si llegir és fer obrir els ulls al món, per aquells bombers llegir volia dir accedir a allò que no s’havia de saber, que no calia saber. Algú ha dit que Fahrenheit 451 és un cant contra la incultura i contra la ignorància.
“Passeu a llegir la novel·la. Deixeu-vos emportar per la prosa de Ray Bradbury, de vegades una mica retòrica, plena d’imatges sorprenents, en què les descripcions reals sovint es confonen amb les metàfores més terribles.” Munné-Jordà