Història d'amor a Sarajevo

Jaume Benavente

Inici  |  Abans de llegir  |  Comprensió  |  Després de llegir

Qui l'ha escrit?

Jaume Benavente va néixer a Barcelona. Va passar una bona part de la seva infantesa al Brasil. Ha exercit nombrosos treballs: dibuixant, auxiliar de biblioteca, administratiu, documentalista i conservador de museus.

Com a escriptor és autor de llibres de relats, poemes i dietaris de viatges entre els quals podem trobar: El factor climàtic (1990), Vides invisibles (1994), Camps de lava (2000), Nocturn de Portbou (2003), Viatge d'hivern a Madeira (Premi Lleida de Narrativa, 2004), etc.

Va començar a escriure des de ben jove, cap als catorze anys, i des d'aleshores no ha deixat de fer-ho. Considera que escriure té un component clar de fugida, d'evasió i alhora d'exploració del món i de construcció de la pròpia personalitat.

Jaume Benavente va dir en relació al procés de formació d'una novel·la:

«Tot llibre implica una dificultat i sovint un cert patiment. L'ofici que amb els anys et va oferint estratègies i possibilitats per escriure no aconsegueix mai que superis els dubtes i una certa ansietat que acompanya a cada nou llibre. Escriure és, o pot ser una professió, però també és un acte creatiu, artístic, i des d'aquest concepte, mentre encara no has acabat el llibre, resulta molt agradable justament la consciència d'això, de saber que estàs intentant donar forma i ànima a una història que ha crescut dins teu, en la teva ment, i que més tard o més d'hora traslladaràs al lector. Quan acabes el llibre, experimentes un cert cansament, desànim, com si et quedessis sol, sense les teves històries i personatges, però si tens la sort que algun lector que no coneixes de res els troba i els fa seus, compartint la mirada i l'atmosfera que tu hi has posat, és senzillament magnífic, la millor recompensa de l'escriptor.»

Va voler escriure una història amorosa entre dos adolescents que té com a rerefons el conflicte dels Balcans perquè:

«Sempre m'ha interessat molt la Història i els conflictes entre civilitzacions. Així com tot allò que afecta el nostre continent, Europa. Recordo que vaig viure el conflicte dels Balcans amb molta inquietud i dolor, negant-me a acceptar que a pocs quilòmetres del nostre país, en un lloc on acabaven de celebrar unes olimpíades, poc després la gent s'estigués no tan sols matant, sinó practicant polítiques d'extermini, de genocidi.

Creia, o pretenia creure que això a l'Europa dels anys noranta no podia ser i, en canvi, era ben real. Enmig d'aquest horror, vaig voler confiar en els individus, encara que vinguin de societats en conflicte—la sèrbia i la bosniana. També tenia interès a parlar del que per a mi va ser l'oportunitat perduda de tenir un Islam modern, gairebé laic, com el que crec que existia a Sarajevo abans del conflicte.»