Quan siguis vella, al vespre, a la claror de
l'espelma,
asseguda prop del foc, cabdellant i filant,
diràs, cantant els meus versos, i meravellada:
«Ronsard em celebrava quan jo encara era bella».
I no tindràs serventa, sentint-te dir això,
mig adormida sota el treball,
que al so de Ronsard no es vagi despertant
beneint el teu nom amb llaor immortal.
Jo seré sota terra i, fantasma eteri,
a les ombres de la murtra em reposaré;
i tu seràs prop de foc una vella ajupida.
Enyorant el meu amor i penedida del teu
menyspreu.
Viu m'has de creure, no esperis a demà;
cull des d'ara mateix les roses de la vida.