Els esdeveniments socials i polítics que varen trasbalsar Europa al llarg de molts anys -Primera i Segona Guerres Mundials- varen trastocar la vida de tres autors: Ionesco, Beckett i Brecht, i van deixar-los una empremta molt profunda que va marcar la seva obra. A través del seu teatre, ens expliquen la desil·lusió i la sensació d’absurditat de l’existència humana per tres camins diferents, però a la vegada molt propers.

Eugène Ionesco (1912-1994), romanès, i, Samuel Beckett (1906-1989), irlandès, van escriure en francès, també en anglès en el cas de Beckett, i van viure el París d’entreguerres i de postguerra que els va nodrir intel·lectualment i els va aportar amistats i experiències que van acompanyar-los al llarg de la seva existència.

L’anomenat Teatre de L’Absurd o Antiteatre que ambdós autors varen conrear, vol transmetre l’angoixa humana davant dels moments crus de la vida a partir d’una estructura teatral que no segueix els passos usualment establerts pel teatre tradicional i amb un llenguatge que sovint ens sembla sense sentit -ple de balbuceigs, equívocs, jocs de paraules...- però que ens aporta moltes idees que cal descobrir al llarg de l’obra.

D’altra banda, Bertolt Brecht (1898 -1956), alemany, va seguir una altra de les línies que el teatre va encetar al tombant del segle XX, el teatre de contingut social, amb un compromís polític molt clar.

Per a Brecht el teatre era una forma de comunicar als espectadors una ideologia -la comunista- i una manera de veure el món influïda pels esdeveniments socials i polítics de l’època. La humanitat i el seu destí és l’eix vertebrador del seu teatre. La dolenteria de la societat només pot ser contrarestada per una comunitat solidària que encarrili l’ésser humà cap a un futur millor.

Tots tres autors tenen en comú el fet de no haver nascut a França, però d’haver passat a formar part del món cultural francès; també comparteixen la lluita contra el feixisme, la defensa de la llibertat i la recerca d’expressions teatrals innovadores, sovint rebutjades per incompreses, però que a la llarga han contribuït a una renovació profunda del teatre.