Entre els anys 40 i 60 del segle XX, durant la dictadura, la represa del teatre en català fou difícil i plena d’entrebancs per representar qualsevol tipus d’obres.

Entre els escriptors més significatius d’aquesta època trobem a Salvador Espriu qui; amb Primera història d’Esther (1948), escriví una obra cabdal de referència per a la defensa de la llengua catalana i per a tots els escriptors teatrals del moment. Però, la influència del teatre europeu de l’absurd, cultivat en el període d’entre guerres a Europa per Ionesco o Beckett, té dos noms propis a casa nostra: Joan Brossa, Or i sal, (1959) i Manuel de Pedrolo, Homes i No (1957).

Les obres d’aquests dos autors s’insereixen en el teatre d’afirmació de la llengua catalana i al mateix temps prenen els models de renovació teatrals del moment. Les seves obres deixen l’estructura dramàtica clàssica, contenen diàlegs aparentment sense significat, repetitius, amb connexions sense lògica evident i amb un fil argumental que pot tenir vessants tragicòmiques. En aquestes obres, es qüestionen fets considerats per la majoria de gent com a inamovibles i cada rèplica dels personatges és una la sorpresa per al públic.

Joan Brossa, a l’entrevista de Mania (3-06-1995), Sant Cugat del Vallès, comenta:

"(...) En l’obra El sabater, el segon acte passa a..." (continua)

I també Manuel de Pedrolo va opinar sobre el seu teatre:

"La vida és absurda, això sí, i..." (continua)