|
Argument: Manelic, un home de cor pur,
que viu literalment als núvols, però també
un marginat rústic -un bon salvatge-, que somia
en un món ideal, toparà amb el món real:
en Sebastià, el cacic rural, propietari de terres i homes,
que l’enganya i li disputa la dona. La Marta, una òrfena,
una altra marginada, constitueix el tercer costat d’aquest
triangle amorós present habitualment a les obres de l’autor.
La tragèdia sembla una conseqüència inevitable
de la confrontació entre tots tres.
Aquí llegirem com la Marta, que ha estat obligada per en
Sebastià a casar-se amb en Manelic, per tapar les seves
relacions, descobreix que en Manelic no sap res de l’engany
i que l’estima, i decideix explicar-li la veritat i marxar
amb ell.
MANELIC:
Marta?!
MARTA (resolta): No; perdonar-me aixís, no! Que
tu em perdones perquè no ho saps tot encara. Doncs a
saber-ho al punt, i per mi mateixa. I després lo que
Déu vulga!
MANELIC: A saber-ho, sí; mes no ací baix, Marta,
que el cel s'ha enterbolit amb lo baf de tantes misèries,
i Déu no et veuria la cara quan parlessis.
MARTA: Doncs allà dalt; i ara mateix!
MANELIC: Sí, anem-hi, sí, que allà es perdona
tot; que no és com aquí baix, on tot se
corromp. Quin fàstic. (Enduent-se-la.) Que allà
dalt, Marta, fins els cossos en la neu se conserven: ves què
faran les ànimes!
MARTA: Oh, anem-hi, anem-hi de pressa! (Van per sortir.)
Imatge cedida pel Grup de Teatre
de Roses
|
|