"Ella ballava un vell vals vienès
en un saló lluminós, ple de miralls. I a cada volta que feia, obria els ulls per trobar-se que el rostre del seu ballador havia canviat: en David, en Roger, en David, en Roger... incessantment, seguint el ritme del vals. Fins que la música s'accelerava i els dos rostres es fonien en un de sol, i tot es convertia en un terbolí vertiginós de ball, de música, de goig... Es va despertar de matinada, sentint-se suada i humida i amb moltes, moltes ganes de plorar."