Els dos punts de partida que permeten parlar de novel·la moderna són la novel·la picaresca castellana i la novel·la sentimental anglesa. Però no és fins a principis del segle XIX, sota la influència del Romanticisme que el gènere eclosiona, s’amplia i es diversifica.

La consciència de poble i la potenciació dels sentiments nacionals del moviment romàntic desemboquen en la recuperació del passat. En l’àmbit literari es concreta en un nou gènere: la novel·la històrica.

Un dels exemples més destacables n'és Walter Scott (1771-1832), on el motiu històric s’utilitza per reivindicar el passat nacional, Waverley n’és un exemple.

L’interès pel passat es desplaça cap al present més immediat amb el Realisme. Aquest moviment encetat a França, assoleix el seu punt culminant amb Madame Bovary, de Gustave Flaubert (1821-1880), ràpidament s’estengué per altres països.

A Anglaterra, la fusió entre el realisme i la novel·la sentimental desembocà en la novel·la victoriana, el paradigma de la qual és l’obra de Charles Dickens (1812-1870), on es realitza un estudi minuciós de la nova classe mitjana britànica, amb pinzellades d’humor i ironia.

A Rússia, el realisme cristal·litzà en la producció de Lev N. Tolstoj (1818-1910) i de F'odor M. Dostojevskij (1821-1881), qui amb títols com Crim i càstig i Els germans Karamàzov donà un gir psicològic a les propostes estètiques del moviment.

A la literatura castellana, la novel·la realista té figures de primera fila com Benito Pérez Galdós (1843-1920) o Leopoldo Alas Clarín (1851-1901), l’obra culminant del qual fou La Regenta (1887), centrada en el tema de l’adulteri femení.

Amb l’impuls de la Renaixença, la novel·la ressorgeix amb força als Països Catalans, imitant els gèneres (la novel·la històrica romàntica i la novel·la sentimental) i els personatges, l’heroi enfrontat a la societat que l’envolta, que imposà el Romanticisme.

Les primeres mostres de novel·la històrica a la península es produïren i s'editaren en castellà als Països Catalans. L'aparició d'una novel·la històrica en català es produí tardanament al 1862 amb L'orfeneta de Menarges o Catalunya agonitzant d'Antoni Bofarull (1821-1892).

Amb Narcís Oller s’enceta una nova línia de creació: el Realisme. Amb L'Escanyapobres, Vilaniu, La Febre d'Or i La bogeria, l’autor mostra una obra plenament consolidada i una evolució cap al Naturalisme.