Samuel Beckett va ser durant molts anys un autor només reconegut i valorat per una minoria intel·lectual. Aquest fet explica que la primera representació del seu teatre a Barcelona no va ser fins l’any 1956, al Teatre Windsor, amb el muntatge en castellà Esperando a Godot (1952), a càrrec d’un grup universitari de Madrid. L’any 1966, el grup independent Teatre Experimental Català (TEC), la va representar en català, al Teatre Romea de Barcelona, traduïda per Joan Oliver. Més endavant, el grup La Gàbia de Vic, dirigit per Lluís Solà, va fer diversos muntatges d'obres de Beckett, entre els quals destaca Tot esperant Godot (1985).
Una de les representacions que ha estat més elogiada es va fer al Teatre Lliure de Gràcia, a Barcelona, l’any 1999, dirigida per Lluís Pasqual.

EL TEXT

Vladimir i Estragó, dos vagabunds, estan asseguts en una carretera al costat d’un arbre esperant que aparegui Godot. Més endavant arriben Pozzó i Lucky. Pozzó arrossega Lucky lligat amb una corda que li rodeja el coll i porta un fuet a la mà. Lucky porta una maleta, una cadira plegable, una panera de provisions i un abric al braç.
Tots Quatre esperen Godot, mentre mantenen uns diàlegs sovint difícils de seguir, que d’una manera metafòrica ens parlen dels humans i de la seva existència. Godot no arriba ni arribarà mai. Però, qui és Godot? Es diu que un dia varen preguntar a Beckett qui era Godot i ell va respondre que, si ho hagués sabut, ho hauria dit a l’obra.
L’esperança dels personatges és que Godot els ajudi a trobar sentit a la seves vides, que els il·lumini el camí que han de seguir les seves existències, però és clar, ell no arribarà mai, perquè el sentit de les nostres vides l’hem de trobar nosaltres mateixos.