(Extret de la versió que va estrenar el TEC, al Teatre Romea de Barcelona, el dia 7 d’abril de 1966)
S’acosta el final de l’obra. Hi intervé també un noi, l’enviat de Godot per donar notícies.
Els espectadors esperen que passi alguna cosa, que finalment aparegui Godot, però heus aquí com acaba tot plegat:
.............................................................
(Silenci)
VLADIMIR: Porta barba el senyor Godot?

NOI: Sí, senyor.

VLADIMIR: Rossa o...(dubta) o negra?

NOI, dubtant: Em sembla que és blanca, senyor.

Silenci
VLADIMIR: Misericòrdia

Silenci
NOI: Què voleu que li digui al senyor Godot?

VLADIMIR: Li diràs... (s’interromp). Li diràs que m’has vist i que...(reflexiona)...i que m’has vist. (Pausa. Vladimir avança, el Noi recula). (Vladimir es para, el Noi es para.) Digues, ¿estàs ben segur d’haver-me vist? ¿Demà, no em tornaràs a dir que no m’has vist mai? (Silenci. Vladimir, de sobte, fa un salt endavant, el Noi fuig com una sageta. Silenci. El sol es pon, surt la lluna. Vladimir resta immòbil. Estragó es desperta, es descalça, es posa dret, agafa les sabates i les deixa al prosceni; s’acosta a Vladimir, el mira.)

ESTRAGÓ: Què tens?

VLADIMIR: No tinc res.

ESTRAGÓ: Jo me’n vaig.

VLADIMIR: Jo també

Silenci
ESTRAGÓ: He dormit molta estona?

VLADIMIR: No ho sé.

ESTRAGÓ: On anirem?

VLADIMIR: No gaire lluny.

ESTRAGÓ: Sí, sí! Anem ben lluny d’aquí!

VLADIMIR: No podem.

ESTRAGÓ: Per què?

VLADIMIR: Demà hem de tornar.

ESTRAGÓ: A fer què?

VLADIMIR: A esperar Godot.

ESTRAGÓ: És veritat. (Pausa). No ha vingut?

VLADIMIR: No

ESTRAGÓ: I ara ja és massa tard.

VLADIMIR: Sí, ja és de nit.

ESTRAGÓ: I si ho deixéssim córrer? (Pausa). Si ho deixéssim córrer!

VLADIMIR: Ens castigaria. (Silenci. Mira l’arbre.) Només l’arbre viu.