ESTRAGÓ, mirant l’arbre: Què és?

VLADIMIR: L’arbre

ESTRAGÓ: Vull dir, quina mena.

VLADIMIR: No ho sé. Un salze.

ESTRAGÓ: Anem-ho a veure. (S’emporta VLADIMIR vers l’arbre. Ambdós s’immobilitzen
davant l’arbre. Silenci.) I si ens pengéssim?

VLADIMIR: Amb què?

ESTRAGÓ: No tens un cap de corda?

VLADIMIR: No

ESTRAGÓ: Així no podem.

VLADIMIR: Anem-nos-en.

ESTRAGÓ: Espera’t: Tinc el cinturó.

VLADIMIR: És massa curt.

ESTRAGÓ: Tu m’estiraràs les cames.

VLADIMIR: I les meves, qui les estirarà?

ESTRAGÓ: És veritat.

VLADIMIR: De totes maneres, deixa-me’l veure. (ESTRAGÓ desfà la corda que aguanta els seus pantalons. Aquests, massa amples, cauen. Miren la corda.) Em sembla que sí, que serviria. Ja és prou resistent?

ESTRAGÓ: Ho provarem. Aguanta fort.

Agafen la corda cadascú per un extrem i estiren. La corda es trenca. Amb un poc més cauen.

VLADIMIR: No val res.

Silenci

ESTRAGÓ: Dius que demà hem de tornar?

VLADIMIR: Sí

ESTRAGÓ: Doncs portarem una bona corda.

VLADIMIR: Això.

Silenci

ESTRAGÓ: Didí

VLADIMIR: Sí

ESTRAGÓ: No puc seguir més d’aquesta manera.

VLADIMIR: Això és bo per dir.

ESTRAGÓ: I si ens separéssim? Potser les coses anidien millor.

VLADIMIR: Demà ens penjarem. (Pausa). A menys que no vingui Godoy.

ESTRAGÓ: I si ve?

VLADIMIR: Estarem salvats.
VLADIMIR es treu el barret -és el de Lucky- mira dins, hi passa la mà, el sacseja, se’l torna a posar.

ESTRAGÓ: Què, anem-hi?

VLADIMIR: Puja’t les calces.

ESTRAGÓ: Com?

VLADIMIR: Que et pugis les calces.

ESTRAGÓ: Que em mudi les calces?

VLADIMIR: Puja’t les calces!

ESTRAGÓ: És veritat.

Es puja les calces.

VLADIMIR: Què, ens n’anem?

ESTRAGÓ: Anem-nos-en.

No es mouen.

TELÓ