Amb El Rinoceront (1959), estrenada primer a Dusseldorf, Alemanya, l’any 1959, i després a París l’any següent, Eugene Ionesco va aconseguir definitivament el reconeixement de públic i institucions que fins llavors tan sols li havia ofert un públic minoritari.
En aquesta obra, allunyada de les seves primeres obres més avantguardistes, Ionesco tracta el tema de la brutalitat, la violència i el fanatisme ideològic, els totalitarismes (“la rinocerontitis”) utilitzant una estructura teatral més acostada al teatre tradicional i amb uns personatges més definits que usen un llenguatge assequible als espectadors.
EL TEXT
En una ciutat, molts dels seus habitants s’estan transformant en rinoceronts... A poc a poc, ara l’un, ara l’altre: primer es transforma el senyor Boeuf, després el segueixen Jean, el senyor Papillon, Botard... són aquells personatges conformistes que fan el que fa tothom, o el que els manen, o són el que els obliguen a ser. D’altres habitants, però, es rebel·len, són els inconformistes que rebutgen les imposicions, provinguin d’on provinguin, qualsevol forma de poder totalitarista i feixista que els negui la possibilitat d’escollir lliurement. Malgrat tot, però, Bérenger es queda sol i llavors dubta de si ha fet bé de rebel·lar-se, perquè la soledat és difícil de suportar i, ben mirat, potser més val ser com tothom...
Es tracta d’una obra metafòrica que planteja un problema que la humanitat pateix reiteradament: l’intent de dominació d’una part de la humanitat sobre l’altra.
JEAN i BÉRENGER s’han citat en una plaça d’una ciutat petita i s’asseuen en una taula de la terrassa del cafè. JEAN critica el seu amic perquè el seu estat és lamentable: va despentinat, mal vestit, no s’ha afaitat...BÉRENGER es queixa de la duresa de les seves crítiques i s’excusa dient que ha anat a la celebració de l’aniversari d’AUGUSTE, un amic comú d’ells dos. JEAN s’empipa per no haver estat convidat a la festa. Llavors se senten uns esbufecs i els brams d’una fera i la seva cursa atropellada. El brogit va augmentant, gairebé els costa d’entendre’s...
ACTE I, ESCENA I
LA CAMBRERA: Però què és això?
(BÉRENGER, indolent com sempre, respon tranquil·lament a Jean a propòsit de la invitació, sense semblar comprendre res del que passa. Mou els llavis però no se sent el que diu. Jean s’aixeca d’un bot fent caure la cadira, mira cap al bastidor esquerre, assenyalant amb el dit, mentre BÉRENGER, sempre amb l’aspecte aixafat, es queda assegut.)
JEAN: Oh! Un rinoceront! (El brogit que produeix l’animal s’allunyarà a la mateixa velocitat, per bé que es distingeixen ja les paraules següents. Tota aquesta escena ha de ser interpretada d’una manera molt ràpida, repetint:) Oh! Un rinoceront!
LA CAMBRERA: Oh! Un rinoceront!
LA BOTIGUERA: (Que treu el cap per la porta de la botiga.) Oh! Un rinoceront! (Al seu marit, que és dins la botiga.) Corre, vine, que veuràs un rinoceront!
(Tots segueixen amb la mirada, cap a l’esquerra, la cursa de la bèstia.)
JEAN: Envesteix de dret. Passa arran de les parades!
EL BOTIGUER: (de l’interior de la botiga estant.)On això?
LA CAMBRERA: (Amb els braços fent nanses.) Oh!
LA BOTIGUERA: (Al seu marit que encara és dins la botiga.) Vine a veure!
(Just en aquest moment el BOTIGUER treu el cap.)
EL BOTIGUER: (Traient el cap.) Oh! Un rinoceront!
JEAN: No, no me’n sé avenir.
BÉRENGER: (A JEAN)Prou que es veu, que no te’n saps avenir. Era un rinoceront, i què, doncs era un rinoceront i prou!...Ara ja és lluny...lluny...
