A Itàlia, durant el Renaixement, fa uns cinc-cents anys, va sorgir un moviment teatral, no religiós, que s'anomenà la Commedia dell'Arte. Feia servir mitja màscara i d'actors ja hi havia homes i dones. Els personatges de les obres eren sempre els mateixos i improvisaven les històries a partir d'uns guions molt senzills (cannovacio, en italià, o canemàs, en català). Els actors -acròbates, músics i oradors- feien servir sobretot la imaginació, l'enginy i... la improvisació. Un dels personatges més coneguts és l'espavilat Arlequí, del qual tots n'heu sentit a parlar o l'heu vist dibuixat en molts llocs. D'altres de força coneguts són l'avariciós Pantalone, l'innocent Dottore, l'arrogant Capitano i la dolça i enamoradissa Colombina.

De mica en mica, el teatre va anar deixant l'ús de les màscares i els actors i les actrius van fer servir la cara per expressar sentiments. Des d'aleshores, el maquillatge fa, moltes vegades, la funció de les màscares.
D'altra banda, la tradició del maquillatge com a màscara és molt antiga a l'Orient. L'òpera xinesa i el teatre no japonès ja el feien servir molts segles enrere. Els colors i la forma representaven el caràcter del personatge. El negre, per exemple, representava l'honestedat, i el blau, el coratge; els maquillatges asimètrics es reservaven per als dolents. En aquestes tradicions teatrals, l'escenari, totalment buit de decorats o escenografia, feia ressaltar el maquillatge i el vestuari de l'actor.