TRIGEU, davant la cova de l'ORACLE. TRIGEU, al centre de l'escenari, des d'on parlarà al públic: Tracte desesperadament de fer tornar la Pau a Grècia, d'acabar amb aquesta inútil guerra que està deixant-me en la ruïna. Però si, almenys, no assolara els meus camps, no cremara les meues vinyes, ni donara mort als meus ramats de cabres, encara podria sentir-me patriòtic... No, no; no és possible.
Segons m'han dit, la Pau va ser segrestada temps enrere pels seus enemics, amb l'ajut d'alguna divinitat maliciosa (fins al cel hi ha influències, redell! ), i està tancada i encadenada en algun lloc de dalt, on els mortals no podem pujar. Per això, i encara que em costarà alguns duros, segons em malfie, he decidit consultar l'oracle, a veure si em pot donar alguna notícia d'on és la Pau, i de quina manera hi podré arribar.

De la seua cova, l'ORACLE, abillat de pells, i amb un rostre terrible: Sent una certa olor a vi i a bonyiga de cabra... Vine, foraster, i contesta'm a açò: Quin és l'animal que camina primer a quatre potes, després a tres, després a... Espera, no és així. Primer a tres potes... després a dues... (Desconcertat i abatut alhora.) Ho he oblidat.

TRIGEU: Oh, no, oracle diví! Jo no vinc a donar-te respostes, sinó a demanar-te-les.

L'ORACLE: Oh, oh! Un client...! (Amb exagerada amabilitat.) Passa, passa, fill meu, que jo, entrant en trànsit, et respondré als problemes que te voltegen. Dis-me, dis-me... Quina cosa t'afligeix? Una donzella? (TRIGEU fa signes negatius amb el cap.) El teu futur? La teua fortuna? Els teus camps? (TRIGEU dubta, i l'ORACLE comprèn que va per bon camí.)

TRIGEU: Sí, això, això..., els meus camps...

L'ORACLE: Conta'm, conta'm, doncs... Tens por que ploga fora de temps? Jo tinc influència prop d'Eol, el déu de les tempestes, i per una mòdica...

TRIGEU, tallant-lo: No, no; no tinc por a les tempestes, sinó a la guerra: puix sabràs que aquesta de jorn en jorn s'apropa a les meues terres, i, si no faig alguna cosa, me les cremarà totes... I pensant molt en el meu problema, sols hi he trobat una solució: fer que torne la Pau a Atenes, car la guerra és terrible... assola els camps d'oliveres, les vinyes... i fins i tot mata els homes! Per això, jo, adonant-me del meu deure cívic, vinc a tu perquè m'ajudes en el meu intent.

L'ORACLE, dubtós: Jo, la veritat, no sé què dir-te: els prohoms de la ciutat i els militars vénen molt sovint a consultar-me sobre la marxa de la guerra, i, clar, jo em guanye uns sous d'una faisó honrada, i si ara t'ajudara, jo...

TRIGEU: Mira, Oracle, jo de tu sols vull que em digues com puc aplegar a l'Olimp per a deslliurar-hi la Pau; i si ho fas bé, jo et promet pagament al comptat, i un grapat d'ovelletes tendres, i unes bótes de vi vell de l'Arcàdia...

L'ORACLE : Ah! El deure també em crida. Que ningú es bellugue que entre en trànsit! (L'ORACLE comença a sofrir un atac epilèptic -com cal a tot bon oracle-, i fa totes les bogeries que pot i sap al voltant del poregós TRIGEU.) Ah... eh... oh...! L'Olimp!!! L'Olimp!!! Sí! El veig! El veig! No! No!...

Evidentment, i seguint un costum ben antic, l'ORACLE utilitza l'estil sibil·lí per a fer els seus pronòstics. Així, continua parlant majestuosament:

Veig una blanca llum
enmig de les tenebres
negres com el betum,
i segons puc percebre
per força hi és lligada
amb molt fortes cadenes.
Veig també, ço no ho dubtes,
un heroi quasi mític
que, arriscant son futur que, segons crec, ací
té ell molt més que segur,
puja al cel,
talla el vent,
cavall gros
ple dels rests
dels honests...
Al cel tot plegat, hi aplega;
amb tots els déus fort batega,
car amb la Pau sols combrega,
i l'obeeix... Glup! Aggg! Hi...!!!
Nou atac epilèptic.